Hi ha un creixent debat a les grans ciutats sobre els possibles efectes negatius de la concentració de no residents –bé sigui com a turistes bé com a compradors d’immobles- sobre el benestar dels ciutadans que hi viuen i hi treballen de forma permanent






15/10/2018

Concretament es poden identificar tres grans tipus d’efectes: en primer lloc hi ha els efectes directes generats pels visitants sobre la qualitat de vida dels residents (externalitats mediambientals, deteriorament dels serveis públics i eventualment increment de la depesa pública necessària per mantenir-ne la qualitat). En segon lloc, els allotjaments turístics (hotels, apartaments reglats, o altre tipus d’oferta) ocupen espais que podrien estar destinats a altres usos (e.g., habitatge pels residents); l’oferta d’habitatge és limitada això pot ocasionar un increment dels preus de l’habitatge i/o dels lloguers. En tercer lloc, els efectes sobre el mercat immobiliari també estan provocats pels especuladors no residents, és a dir els compradors d’habitatge per motius d’inversió.

Davant d'aquesta situació  moltes ciutats han adoptat polítiques per a frenar o invertir aquesta tendència. Entre els instruments fiscals utilitzats trobem: la taxa turística (que sol gravar les pernoctacions hoteleres) és emprada en nombroses ciutats (e.g., Paris, Amsterdam), el impostos sobre segones residències i/o sobre habitatges buits (per exemple a França), i els impostos sobre transaccions de segones residències (per exemple al Regne Unit) o sobre les transaccions fetes per no residents (Vancouver, Singapur).

L'informe recull l'anàlisi de diversos autors sobre aquestes mesures:

- José Mª Durán-Cabré, que analitza la taxa turística,  assenyala les bondats d’aquest imposts: efecte reduït sobre l’activitat turística, exportació de la càrrega fiscal i per tant pocs costos polítics, i instrument d’internalització dels costos socials generats pel turisme. L’autor considera clarament que aquest impost ha de ser assignat als governs locals, que han de tenir la possibilitat d’adaptar-lo a les circumstàncies locals ( tipologia turística, intensitat de les externalitats generades, etc.).

– Thomas Davidoff  estudia el paper dels impostos que graven les transaccions immobiliàries fetes per no residents, fent especial èmfasi en el cas de Vancouver. Vancouver ha rebut una quantitat molt gran d’inversió immobiliària de Hong Kong i la Xina que es considera responsable del fort increment de preus de l’habitatge en aquella ciutat. Per aquest motiu, tant la província de British Columbia com la ciutat de Vancouver han aprovat diversos canvis fiscals que afecten a les propietats adquirides per no residents.El propi autor, juntament amb altres experts, va proposar aplicar un recàrrec sobre l’impost sobre la propietat immoble (multiplicant-lo per quatre) totalment deduïble de l’impost sobre la renda personal, la qual cosa implica que només es paga si no es treballa a la província. La província de British Columbia ha aprovat recentment un recàrrec similar a aquest, conegut popularment com a ‘Speculation tax’. La contribució del professor Tom Davidoff és una prova de la possibilitat de dissenyar instruments fiscals adequats als objectius que es persegueixen. No obstant, els resultats de l’anàlisi afloren els clar-obscurs de la capacitat d’aquestes mesures d’abaratir l’accés a l’habitatge a Vancouver: els preus han frenat lleument la tendència alcista (no del tot) i s’ha produït un efecte desplaçament del tipus de vivenda que s’encareix més ja que s’ha disparat el preu del mercat de vivendes més assequibles fins aleshores. 

– Mariona Segú  se centra en el cas dels impostos sobre els habitatges buits, discutint a fons l’experiència francesa. A França es va introduir el 2013 un impost sobre habitatges buits en àrees urbanes amb especials problemes d’accés a l’habitatge. L’avaluació realitzada dels efectes d’aquest impost indica que s’ha produït una reducció significativa del nombre d’habitatges buits, que han passat a ser habitatges principals, i que a més no s’ha produït una reducció de la construcció d’habitatges. Sembla que l’impost francès pot haver ajudat a solucionar els problemes d’accés a l’habitatge. La contribució també discuteix les dificultats d’aplicar una figura d’aquest tipus a Espanya i adverteix que en aquest cas seria necessari estendre la figura als habitatges de segona residència que també estan gravats amb un recàrrec en el cas francès.