ODS número 3: Salut i Benestar i ODS número 11: Ciutats i Comunitats sostenibles

El sentiment de soledat no desitjada és una de les paradoxes més cruels que hi ha a les grans ciutats. En una societat urbana hiperconnectada digitalment i densament poblada està creixent el sentiment de solitud convertint-se en una veritable epidèmia






10/06/2024

Per fer-nos una idea de la magnitud del problema, segons l'enquesta òmnibus 2020 de l'Ajuntament de Barcelona, el 7,1% de persones joves entre 16 i 24 anys afirma que se senten soles sovint i el 19,4 % a vegades; mentre que el 4,1% de persones més grans de 65 anys declara que sovint i el 14,6% de vegades. Dades que demostren que, si bé estem davant d'un problema transversal, és a la franja de persones joves on es presenta un major impacte, desmentint la idea generalitzada que vincula soledat a persones grans.

Conscients de la gravetat del problema hi ha molts governs que han començat a adoptar mesures al respecte. Els Ministeris per a la Soledat instaurats al Regne Unit el 2018 i al Japó el 2021 o l'Estratègia Municipal contra la Soledat 2020-2030 de l'Ajuntament de Barcelona, en són alguns exemples.

No hi ha dubte que el problema s'ha d'abordar des d'una perspectiva holística i aplicant plans d’actuació multidimensionals, tal com reflecteixen els casos exposats en el paràgraf anterior, però també és indiscutible que el model de ciutat hi juga un paper fonamental. Cal revertir la concepció de la ciutat que ha promocionat la individualitat i la competitivitat com a valors estructurals i que ens condueix a situacions d'aïllament i d’exclusió; i cal avançar cap a una cultura urbana fonamentada en la cooperació, les cures i el suport mutu. Precisament la pandèmia i el confinament ens van demostrar com les xarxes de suport col·lectiu són les que ens fan i faran més resilients davant de les adversitats.

A una escala més immediata, impulsar aquesta transformació requereix d'intervencions per garantir l'accés a l'habitatge, especialment per a les persones més joves, i per promoure que els edificis incorporin espais compartits com ara vestíbuls, sales d'activitats i terrats. Ja hi ha projectes que marquen el camí, com ara l'edifici Cooperativa la Borda, projecte de LaCol, que entre altres aspectes interessants incorpora diversos espais comunitaris compartits. Caldria seguir en aquesta línia i aconseguir que promotors privats també incorporessin criteris per combatre la solitud.

I també passa per capgirar el model de via pública que en els darrers 100 anys, dominats per la mobilitat del vehicle privat (l'espai per al cotxe a Barcelona significa més del 50% de la superfície dels carrers), s’ha convertit en molts casos en una barrera física i psicològica per a la interacció social. Trencant aquesta inèrcia del darrer segle, cal apostar pels desplaçaments actius i pel transport públic col·lectiu com a eines que, a més de reduir la contaminació i les congestions, ens condueixen a una consciència més gran de ciutat compartida.

Projectes com els de les "Superilles" o el de "Protegim les escoles" demostren que aquest canvi no és una utopia sinó que és viable i, no només això, posen de manifest que l’ecosistema urbà pot esdevenir un entorn propici per afavorir la interacció social.