L'ocupació il·legal, és a dir, l'ocupació no consentida ni tolerada, no és títol d'accés a la possessió d'un habitatge ni troba empara algun en el dret constitucional a gaudir d'un habitatge digne. Els poders públics, això sí, han de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret i, en aquest marc, preocupar-se de forma particular per aquelles persones en risc d'exclusió social. És per tot això que convé articular els mecanismes legals àgils en la via civil que permetin la defensa dels drets de titulars legítims que es veuen privats il·legalment i sense el seu consentiment de la possessió del seu habitatge, quan es tracta de persones físiques, entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir-la o entitats públiques propietàries o posseïdores legítimes d'habitatge social

12/06/2018

Si bé la legislació vigent permet acudir a la via penal, articulada amb freqüència a l'empara dels articles 245.2 i concordants del Codi Penal com a delicte d'usurpació, aquesta forma de tutela jurídica respon a una resposta pròpia del Dret penal, és a dir, de «ultima ratio», de manera que no comporta ni pot comportar una solució general que transcendeixi o substitueixi els mecanismes civils per a la tutela dels drets possessoris. La legislació en la via civil, si bé contempla diverses opcions emparades en el Codi Civil i en la Llei d'enjudiciament civil, totes elles presenten algun tipus de problema o limitació en la seva aplicació en els casos d'ocupació il·legal, que és la qüestió objecte de aquesta llei.

És per això que s'adequa i actualitza el tradicional interdicte de recobrar la possessió per a una recuperació immediata de l'habitatge ocupat il·legalment preveu l'article 250.4 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d'enjudiciament civil, mitjançant el procediment desenvolupat en els articles 437, 441 i 444 de la mateixa.

En el nou apartat 1 bis de l'article 441, en previsió que l'ocupant il·legal es trobés en situació de vulnerabilitat social, es regula l'obligació de traslladar als serveis públics competents comunicació sobre la situació del mateix per si procedís la seva actuació, sempre que atorgués consentiment. Així mateix, es generalitza la regulació d'aquesta comunicació incorporant un nou apartat 4 a l'article 150, en tots aquells procediments en què la corresponent resolució assenyala el llançament d'un habitatge dels que l'ocupin, sigui quina sigui la causa per la qual es trobessin en aquesta situació, per donar coneixement als serveis públics competents en matèria de política social, per si escau la seva actuació, buscant així una ràpida resposta dels poders públics quan es detectin situacions d'especial vulnerabilitat.

De la mateixa manera, la disposició addicional d'aquesta Llei estableix mesures de coordinació i cooperació de les administracions públiques competents perquè resultin eficaços aquestes comunicacions.

A través de la disposició final primera s'amplia la vacatio de la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil, fins al 30 de juny de 2020.