ODS número 11: Ciutats I Comunitats sostenibles i ODS número 13: Acció climàtica

Des del S.XIX el desenvolupament urbanístic de les ciutats s'ha basat de manera predominant en les infraestructures grises: formigó, ciment, asfalt, paviments enrajolats, etc. Uns materials que amb aquests dos segles d'utilització massiva han demostrat els seus desavantatges quan s'apliquen de manera exclusiva ja que provoquen l'acumulació i la dissipació d'escalfor, no són permeables amb la qual cosa afavoreixen les inundacions i creen un paisatge urbà inhòspit






03/04/2024

En un context de canvi climàtic, de pèrdua de biodiversitat, d'increment del risc d'inundacions, de lluita contra la contaminació urbana i de pujada del nivell del mar s'imposa un canvi de paradigma que prioritzi, sempre que sigui possible, les infraestructures naturals com a eina que permet afrontar tots aquests reptes a la vegada. Això vol dir invertir en boscos, en regeneració de rius i riberes, en la recuperació d'aiguamolls i llacs, en la construcció de basses, en la plantació de zones enjardinades, en el disseny de carrers amb cobertura arbòria, en la construcció de cobertes verdes i de jardins verticals, en la utilització de paviments permeables, etc.

Ciutats com Jakarta, Santiago de Xile, Berlin o Melbourne, que han impulsat estratègies de naturalització, són un bon exemple dels beneficis que aporten aquest tipus d'infraestructures, que permeten, no només millorar la sostenibilitat i la resiliència urbanes, sinó també la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes, el dinamisme social dels espais públics, els costos de manteniment de les infraestructures, i l'atractiu de les ciutats. Sí que és cert que aquest tipus de projectes requereixen un major esforç inicial de planificació i de coordinació entre departaments municipals i entre actors locals, però la seva rendibilitat social, ambiental i econòmica a llarg termini compensa i justifica, amb escreix, aquest sobreesforç.