ODS número 9: Indústria, Innovació i Infraestructures i ODS número 11: Ciutats i Comunitats sostenibles

Planificar l'espai públic requereix de dades i d'anàlisi teòrica, però també necessita d'observació directa. Això que sembla tan obvi és quelcom que molts urbanistes van deixar de fer a partir dels anys 60
A partir de meitat del S.XX les maquetes, els plànols, els informes i els estudis van començar a predominar en els processos municipals de presa de decisions urbanístiques, mentre que el contacte amb el carrer i el treball de camp va passar a ser considerat quelcom antiquat i va anar caient en l’oblit. Una tendència que el temps ha acabat demostrant que té efectes contraproduents






15/11/2023

L'urbanista Jan Gehl reivindica tornar a donar valor a l'observació amb una perspectiva científica; a comptar el nombre de vianants que passen per un carrer per confirmar que estigui ben dissenyat, a saber quants infants van sols pel carrer, a veure quin ús quotidià fan els veïns d’una espai públic, a quantificar la proporció de dones que passegen per un parc com a indicador de seguretat, a tenir contacte amb les comunitats per conèixer les mancances d’un barri o a recórrer la ciutat en bicicleta per copsar de primera mà les mancances de la xarxa de carrils ciclables.

Tot plegat constitueix una informació qualitativa de gran valor, que indubtablement s’ha de complementar amb altres dades quantitatives més teòriques, per fer de les ciutats un ecosistema més segur, més confortable, més eficient, més saludable, més sostenible i més educador.