ODS número 4: Educació de Qualitat i ODS número 10: Reducció de les Desigualtats

Les crisis econòmiques i les polítiques educatives dels darrers anys han afavorit una reducció de l’abandonament escolar (AEP), però a un ritme insuficient per erradicar un problema que es manté sotmès a la influència del mercat de treball i que, per tant, pot tornar a augmentar en períodes de recuperació econòmica

En temps de bonança econòmica el nostre mercat laboral atreu joves amb pocs estudis i els desincentiva per continuar formant-se i, al contrari, en èpoques de crisi i atur l’escola es converteix en un espai refugi i s’estimula la continuïtat educativa

Si no s’impulsen actuacions concretes i molt intencionals l’abandonament continuarà depenent de l’evolució del mercat de treball






05/03/2026

Això és així malgrat els esforços de les administracions que, durant els darrers anys, han impulsat reformes ambicioses, com l’aposta per la formació professional, la limitació de la repetició de curs a l’ESO, la reforma curricular, el Pacte contra la segregació escolar o els projectes vinculats al Pla de millora d’oportunitats educatives del Departament d’Educació i Formació Professional, amb l’objectiu de combatre aquest fenomen. Tot i que haurem d’esperar un temps per poder avaluar de manera concloent el seu impacte, l’actual 14,8% d’AEP a Catalunya de nois i noies sense estudis postobligatoris representa una xifra excessiva que, a més, està molt lluny de l’objectiu europeu del 9 % per al 2030.

Per reduir aquesta xifra en un termini raonable calen mesures precises i intencionals, dirigides a prevenir i compensar l’abandonament de l’alumnat més vulnerable. L’experiència a d’altres territoris com el País Basc o a Portugal, que ja fa temps que hi treballen, demostra que és possible implementar-les amb èxit.

Per aconseguir-ho, la Fundació Bofill proposa en el present informe una agenda de xoc que recull les principals palanques de canvi que caldria activar tenint en compte les circumstàncies i els condicionants del sistema educatiu català. Aquestes propostes s’articulen en quatre grans eixos:

1- Un sistema que identifiqui i faci seguiment de l’alumnat en risc d’AEP: ni els centres educatius ni les administracions disposen ara mateix de cap instrument comú que permeti identificar l’alumnat en risc d’abandonament, activar els senyals d’alarma ni facilitar una intervenció per evitar la desafecció i anticipar-se a la ruptura de la trajectòria educativa. Per pal·liar aquesta mancança es proposen diverses mesures, compartides entre administracions, centres i agents educatius, per resseguir l’itinerari de l’alumnat i prevenir l’abandonament, com per exemple: millorar el Registre d’Alumnes (RALC) amb dades socioeconòmiques, crear protocols d’identificació per a alumnat NESE (necessitats específiques), donar accés a dades als municipis i desenvolupar sistemes locals de detecció.

2- L’establiment d’una cobertura de necessitats amb ajuts i beques a l’alumnat i als centres amb mecanismes de suport com ara: beques salari per a joves de 17 i 18 anys en situació de pobresa, ajuts al transport per accedir a estudis postobligatoris, beques per a activitats extraescolars educatives i finançament equitatiu dels centres segons la seva complexitat.

3- El desplegament de processos d’orientació, suport i mentoria de l’alumnat: la manca o insuficiència d’orientació, suport i acompanyament de l’alumnat sol estar darrere de molts processos d’abandonament. Per omplir aquest dèficit es recomana la posada en marxa d'eines com ara: plans individualitzats d’orientació i suport als centres, serveis municipals d’orientació i programes de suport educatiu, plans locals contra l’absentisme i programes de mentoria.

4- La millora de la planificació i coordinació de l’educació secundària obligatòria i postobligatòria: ara mateix no disposem d’un sistema educatiu dissenyat per mantenir al màxim l’alumnat fins a l’obtenció d’un títol postobligatori. Ben al contrari, hi ha encara massa barreres d’accés i una oferta postobligatòria insuficient, un cop a dins no es facilita prou el trànsit del jovent que vol canviar d’itinerari i tampoc hi ha una oferta consolidada per a aquell que, un quant temps després d’haver deixat els estudis, el volen reprendre. Per contrarestar aquests obstacles la Fundació Bofill planteja la necessitat d’augmentar les places de formació professional i de programes de Noves Oportunitats, facilitar transicions més flexibles entre itineraris formatius o crear recursos per a la reincorporació de joves que han abandonat els estudis.