Ple. Sentència 64/2026, de 23 de setembre de 2026. Recurs d'inconstitucionalitat 1306-2024. Interposat per la Xunta de Galícia en relació amb diversos preceptes de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l'habitatge. Competències en matèria d'ordenació del territori, urbanisme i habitatge. constitucionalitat dels preceptes legals que atribueixen a les administracions competents en matèria d'habitatge la declaració de l'incompliment dels deures associats a la propietat de l'habitatge, regulen el contingut de la memòria que ha d'acompanyar a la proposta de declaració de zona de mercat residencial tensat, així com la represa dels processos de desnonament i llançaments que es trobaven suspesos per l'adopció de mesures urgents per a fer front a la COVID-19 i modifiquen alguns extrems de la Llei d'enjudiciament civil. Vots particulars.

29/10/2026

Objecte

La Sentència 64/2026, de 23 de setembre, del Tribunal Constitucional, resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat contra diversos preceptes de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge, en què es qüestionava principalment la possible invasió de competències autonòmiques en matèria d’habitatge, urbanisme i assistència social, així com la vulneració dels drets constitucionals a la igualtat, a la tutela judicial efectiva i a la propietat privada.

En primer lloc, el Tribunal declara la pèrdua sobrevinguda parcial de l’objecte del recurs respecte dels preceptes que ja havien estat declarats inconstitucionals i nuls en sentències anteriors. Entre aquests destaquen l’article 16, relatiu al règim jurídic de l’habitatge protegit; l’article 27.3, sobre la destinació de determinats ingressos als parcs públics d’habitatge; una part de l’article 19.3, referida a la informació exigible als grans tenidors, i diverses disposicions de la Llei d’enjudiciament civil relatives als procediments de desnonament. En conseqüència, la sentència no torna a pronunciar-se sobre la constitucionalitat d’aquests preceptes, sinó que limita l’anàlisi a les disposicions que continuen vigents.

Pel que fa a l’incompliment dels deures associats a la propietat de l’habitatge, el Tribunal confirma la constitucionalitat de l’article 11.2 de la Llei 12/2023, que atribueix a les administracions competents en matèria d’habitatge la facultat de declarar aquest incompliment i adoptar les mesures previstes per la legislació territorial, urbanística i d’habitatge. Considera que aquesta regulació s’empara en la competència estatal per establir les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici dels drets constitucionals (article 149.1.1 CE), en connexió amb la funció social de la propietat (article 33.2 CE). No obstant això, precisa que correspon a les comunitats autònomes desenvolupar el règim jurídic d’aquesta declaració, les mesures aplicables i el procediment corresponent.

En relació amb les zones de mercat residencial tensionat, la sentència avala l’article 19.2 de la Llei 12/2023, que preveu que la memòria que acompanya la proposta de declaració d’aquestes zones defineixi els criteris per considerar una persona física o jurídica com a gran tenidora d’habitatges. El Tribunal considera que la regulació estatal no imposa una definició tancada, sinó que permet a l’administració territorial competent adaptar els criteris a les característiques del mercat residencial de cada zona. Per tant, conclou que aquesta previsió respecta les competències autonòmiques i constitueix un exercici legítim de les competències estatals.

D’altra banda, el Tribunal examina les modificacions introduïdes a la Llei d’enjudiciament civil en matèria de desnonaments i recuperació de la possessió d’immobles. Respecte de les disposicions que continuen vigents, considera que els requisits processals establerts no constitueixen, amb caràcter general, obstacles desproporcionats per accedir a la jurisdicció o recuperar la possessió d’un habitatge. Així mateix, confirma la constitucionalitat de les previsions que estableixen la comunicació a les administracions autonòmiques i locals competents quan, en determinats procediments penals per usurpació d’immobles, s’acordi el desallotjament d’un habitatge ocupat per persones dependents, víctimes de violència contra les dones o menors d’edat, amb la finalitat que es puguin adoptar les mesures de protecció corresponents.

Un dels aspectes més rellevants de la sentència és l’anàlisi de la disposició transitòria tercera de la Llei 12/2023, relativa a la represa dels procediments de desnonament i llançaments suspesos en aplicació de les mesures extraordinàries adoptades durant la pandèmia de la COVID-19. Aquesta disposició condiciona la represa de determinats procediments, quan la part demandant és una gran tenidora d’habitatges, a l’acreditació d’un intent previ de conciliació o intermediació davant els serveis administratius competents.

El Tribunal considera que aquesta exigència és constitucional, ja que constitueix una norma de naturalesa processal emparada per la competència exclusiva de l’Estat en matèria de legislació processal (article 149.1.6 CE), sense perjudici que la gestió dels serveis de conciliació i intermediació correspongui a les administracions autonòmiques i locals. Igualment, considera justificada la diferència de tractament entre grans tenidors i altres propietaris, atesa la seva diferent posició patrimonial, i conclou que l’exigència de conciliació prèvia no vulnera el dret a la tutela judicial efectiva ni el dret de propietat. En aquest sentit, assenyala que es tracta d’una càrrega procedimental proporcionada, orientada a afavorir la resolució extrajudicial dels conflictes i a garantir la protecció de les persones en situació de vulnerabilitat, sense impedir definitivament la represa dels procediments judicials.

Finalment, el Tribunal Constitucional desestima la resta del recurs, confirmant la constitucionalitat dels preceptes impugnats que no havien estat anul·lats prèviament. La sentència consolida així la doctrina segons la qual l’Estat pot establir condicions bàsiques comunes en matèria d’habitatge i regular els requisits processals dels desnonaments, sempre que respecti les competències autonòmiques i el principi de proporcionalitat en la limitació dels drets constitucionals.