Aquest article ofereix una perspectiva general sobre l’actual era urbana, entesa com un nou temps global on les ciutats juguen un paper central, com a espais que produeixen i reflecteixen les grans dinàmiques vertebradores de les primeres dècades del segle XXI. Això permet situar un segon element de discussió: el comú i la proximitat com a possibles respostes on generar projectes col•lectius de protecció i reconeixement






28/03/2019

En aquest sentit, l’article planteja els reptes clau d’empoderament de les ciutats com a xarxes horitzontals de governança; una de les estratègies per articular-les passa per interseccionar dret a la ciutat amb democràcia del comú com a forma de produir-lo. Amb aquesta articulació les polítiques urbanes promouen ciutadania activa i empoderament; els serveis públics es reconfiguren com a béns comuns d'apropiació col•lectiva; i les pràctiques socials creen justícia de base i autogovern comunitari. Aquí hi hauria la pedra angular del municipalisme del comú: situar l'esfera local com a marc del procés instituent del canvi d'època. El municipalisme del comú genera una esfera pública compartida: amb presència institucional i comunitària, amb aliances i processos de coproducció. Un camp d'interseccions on l'agenda urbana adquireix pulsió comunitària activadora de ciutadana; on les pràctiques socials adquireixen força universalista constructora de drets; on tot això queda entrellaçat.

No es tracta únicament de formular noves polítiques orientades al dret a la ciutat; a fer efectiva la dimensió urbana de la justícia social, econòmica i ambiental. Es tracta també de materialitzar el dret a la ciutat per mitjà de nous processos que forgin implicacions quotidianes i xarxes de fraternitat, allunyats per tant de lògiques jeràrquiques i del monopoli burocràtic.

Per construir aquesta ciutat del comú cal actuar en 5 eixos: territorialitzacIó de la governança, coproducció de polítiques urbanes, impuls de l'acció comunitària, obertura de la gestió a la ciutadania, i suport a la innovació social. I cal crear marcs d'equilibri entre la delegació, la denúncia i la creació; és a dir, entre la lògica clàssica de la incidència institucional sobre la presa de decisions, la lògica de resistència dels moviments socials urbans (la PAH com a exemple d'espai de resistència davant els desnonaments), i la lògica emergent de dissidència, d'autonomia creativa dels comuns urbans.