La qüestió de l'habitatge a les grans ciutats apareix com un problema de primer ordre a escala internacional. A mesura que els immobles i el sòl urbà adquireixen centralitat en l'economia mundial com a espais d'inversió rendibles, les seves funcions residencials van quedant desdibuixades. De la fallida bombolla de les hipoteques s'ha passat a la pressió inflacionària en el mercat del lloguer i a la captura financera d'immobles amb finalitats especulatives. La creixent inequitat que aquest fenomen està generant es reflecteix en assentaments informals i en patrons cada vegada més marcats de segregació i de gentrificació. Les conseqüències negatives que pateixen sectors cada vegada més amplis de la població són difícils d'ignorar per l'escala de govern més pròxima a ells: el municipal






27/12/2018

Les ciutats porten temps intentant trobar solucions als problemes lligats a l'habitatge. Totes elles s'han trobat amb fortes limitacions a l'hora de regular i intervenir en el mercat immobiliari. Xoquen amb resistències del propi sector i dels governs nacionals poc proclius a posar obstacles a un mercat molt sensible per a les seves economies. Davant d'això  els governs de les principals ciutats estan començant a crear aliances a nivell internacional amb actors que puguin apostar per polítiques més proactives en defensa de la funció social de la ciutat. Intentar incidir en les agendes globals i posicionar-se políticament en àmbits en què es mantenen postures divergents a les dels governs nacionals, i articular un relat compartit entre governs municipals de diversos signes i provinents de realitats locals dispars, però, suposa un exercici d'equilibris diplomàtics de difícil gestió que s'ha de bastir entorn el mínim comú denominador, enfront dels posicionaments més concrets.

En aquest context, un grup de ciutats -Barcelona, ​​Madrid, Nova York, Londres, París, Berlín, Amsterdam, Montreal, Mèxic i Montevideo, entre d'altres-, amb el suport de Ciutats i Governs Locals Units (UCLG), han promogut una declaració política pel dret a l’habitatge i a la ciutat, que es va presentar en el marc del Fòrum Polític d'Alt Nivell -HLPF 2018- celebrat del 9 al 18 de juliol a la seu de les Nacions Unides a Nova York. La Declaració, promoguda per l'Ajuntament de Barcelona, té una doble pretensió. Per un costat. consolidar el dret a l’habitatge com un dels principals reptes globals als quals s'han de fer front a les principals agendes internacionals. Per l'altre, influir en els governs nacionals forçant-los a impulsar polítiques més socials en aquesta matèria, a crear un marc normatiu més adequat i oferir un millor finançament.

Els ajuntaments signants de la Declaració apel·len al principi de subsidiarietat per abordar la problemàtica de l'habitatge a les ciutats. Per això demanen més competències jurídiques i fiscals per regular el mercat immobiliari. Això inclou instruments que posin límits a les plusvàlues immobiliàries, com per exemple les regulacions dels preus dels lloguers que s'estan implementant a Nova York, París o Berlín, o que canalitzin aquestes plusvàlues, en part, cap a l'interès general (gravàmens com els que s'estan debatent a Londres i Nova York  centrats en capturar l'increment del valor del sòl produït per una millora pública). Una altra via que s'ha desenvolupat a ciutats com París és la dels impostos "en espècie" en forma de percentatge de reserva d'habitatge social en noves promocions privades. A Barcelona també s'està intentant implementar una reforma semblant perquè en les noves promocions i grans rehabilitacions s'inclogui obligatòriament un 30% d'habitatge protegit. I a part de més competències, també es demana a la resta de nivells de govern d'àmbit superior recursos i inversions per fomentar l'habitatge públic en lloguer o altres fórmules d'habitatge assequible, com ara les cooperatives a Montevideo.