ODS número 10: Reducció de les desigualtats i ODS número 5: Igualtat de gènere
El procés d’envelliment demogràfic que s’està produint des de fa dècades a les societats occidentals comença a constituir ara ja un dels principals reptes del món urbà. Les ciutats han d’adaptar-se a les necessitats de tots els seus habitants i la gent gran està esdevenint un dels segments de població urbana més rellevants. L’objectiu principal d’aquest treball és oferir una diagnòsi de l’envelliment a la metròpoli de Barcelona






21/11/2019

Tant a les tendències detectades en l’anàlisi de les pautes de localització residencial de la població com als resultats de les projeccions de població realitzades des d’un punt de vista territorial, apareix una qüestió molt rellevant: l’envelliment tendirà a estendre’s pel conjunt del territori metropolità.

Actualment la població gran apareix, segons els principals indicadors de cohesió social, com un dels col·lectius menys vulnerables econòmicament. No obstant això, hi ha matisos importants sobre aquesta ràpida conclusió. En primer lloc, s’ha de dir que s’ha de diferenciar molt entre la situació econòmica que presenta la població recentment jubilada que encara viu en parella en llars de "niu buit” i la de la població d’edat més avançada que viu sola, sobretot si són dones. A més, l’aparent benestar econòmic de la població gran és, en gran mesura, un indicador de la dramàtica situació que travessa encara la població en edat potencialment activa en l’escenari post-crisi. Es tracta doncs d’un efecte estadístic derivat del caràcter relatiu de la majoria dels indicadors utilitzats. De fet, és previsible que el risc de pobresa entre la gent gran augmenti a mesura que millori la situació de la població potencialment activa, com ja ha succeït en d’altres períodes.

Un altre dels aspectes més importants que incideixen en les economies de les llars de la gent gran és que pràcticament el 80% de la població de 65 i més anys viu en habitatges de propietat sense pagaments pendents. De fet, aquesta és una manera de compensar la davallada d’ingressos que suposa en general la transició a la inactivitat. A més, constitueix una diferència molt substancial respecte la població més jove, la majoria de la qual ha de destinar una part rellevant dels seus ingressos per cobrir les despeses associades amb l’habitatge. Ara bé, segons les dades analitzades, en els darrers anys cada cop arriba menys gent a l’edat de jubilació amb l’habitatge totalment pagat. Això vol dir que, si es consolida aquesta tendència, la situació socioeconòmica de les properes generacions de jubilats es podria veure afectada de forma rellevant.

Així doncs, es dibuixen com a principals reptes en aquesta matèria durant les properes dècades: l'atenció a les necessitats d'habitatge, l'accessibilitat als equipaments bàsics per a la gent gran (sobretot en zones de baixa densitat), l'adaptació dels sistemes de mobilitat, les necessitats d'atenció a la dependència, o la prevenció de les situacions d'aïllament. En aquest sentit es faran necessaris plans municipals per a l'abordatge d'aquesta problemàtica amb mesures com ara les inversions en la millora de l'accés i la gratuïtat del transport públic, la construcció de nous equipaments, l'aprofitament de les noves tecnologies per facilitar l'accés a serveis públics i per fer acompanyament en el cas de situacions de dependència, o la utilització de la xarxa comunitària (veïns, comerços de barri, grups de voluntaris) per fer seguiment des de la proximitat de les persones grans que ho necessiten.